joancotxà.bloc.cat

El dia de Sant Jordi, BTV va celebrar un debat sobre els avantatges i inconvenients d'una possible Catalunya independent. Defensant la independència hi van participar Jacint Ros, catedràtic emèrit d'Economia de la UB, Alfons López Tena, president del Cercle d'Estudis Sobiranistes i Alfons Durán Pich, Empresari. A l'altra banda de la taula, defensant la unitat d'Espanya hi van participar Miquel Porta Perales, crític i escriptor, María Teresa Guiménez Barbat, presidenta de l'Associació Ciutadans de Catalunya i Albert Aixalà, director de la Fundació Rafael Campalans.

En un d'aquests correus en cadena que circula per la xarxa hi vaig trobar aquesta curiositat. Sabríeu dir en quin sentit està girant aquesta noia? Sembla ser que si veieu que està girant cap a la dreta, està funcionant el costat dret del cervell, mentre que si veieu que està girant cap a l'esquerra, és el costat esquerra del cervell el que està funcionant. Si aconseguiu fer-la girar en el sentit que vulgueu, suposadament teniu un coeficient d'intel·ligència superior a 160.

Us recomano que feu l'experiment en grup. És curiós veure com alguns s'entussodeixen en afirmar que la manera com ho veuen és la única possible i es neguen a entendre que hi ha maneres oposades de veure exactament el mateix!

Fa uns mesos la Pilar Pérez em va parlar d'un article escrit per Brian Appleyard i publicat el 20 de juliol al The Sunday Times, que tracta sobre les dificultats creixents de concentració que tenim les generacions que vivim permanentment connectats als sistemes d'informació i comunicació relacionats amb les noves tecnologies. Segons l'autor de l'article, les interrupcions constants dels correus electrònics, missatges de mòbil i trucades telefòniques i el fet d'utilitzar les noves tecnologies per evitar el més mínim esforç mental acaben tenint  com a conseqüència un atrofiament de les nostres capacitats intel·lectuals.

Potser sembla una hipòtesi excessivament catastrofista, però en tot cas, no sona gens exorbitada. Només cal trobar-se un mateix davant l'ordinador, amb desenes de finestres obertes i intentant fer 5 coses a l'hora sense ser capaç d'enllstir-ne cap per adonar-se que la situació descrita per l'autor reflecteix la quotidianitat de la major part dels membres de la nostra generació.

Intentant defensar-se de les acusacions que li imputa l'autor, el Google no ha trigat ni 10 segons a trobar l'article del Sunday Times que us reprodueixo a continuació.

Why the Google generation isn’t as smart as it thinks

The digital age is destroying us by ruining our ability to concentrate, warns Bryan Appleyard

July 20, 2008

On Wednesday I received 72 e-mails, not counting junk, and only two text messages. It was a quiet day but, then again, I’m not including the telephone calls. I’m also not including the deafening and pointless announcements on a train journey to Wakefield – use a screen, jerks – the piercingly loud telephone conversations of unsocialised adults and the screaming of untamed brats. And, come to think of it, why not include the junk e-mails? They also interrupt. There were 38. Oh and I’d better throw in the 400-odd news alerts that I receive from all the websites I monitor via my iPhone.  (Segueix)

El Cercle d'Estudis Sobiranistes ha penjat al seu nou web una animació que expressa d'una manera molt gràfica l'evolució del mapa polític europeu i que desmitifica el principi sagrat de la intangibilitat de les fronteres dels Estats.

En efecte, el mapa mosta l'any de naixement dels 24 Estats europeus nascuts des del segle XX, als quals s'hi podria sumar Armènia, Azerbaitjan i Geòrgia, que també són membres del Consell d'Europa i que van aconseguir la seva independència a principis dels anys 90. Ens trobem, per tant que 25 dels 48 Estats membres del Consell d'Europa (un 52%) s'han independitzat d'ençà del 1900, sense comptar la Santa Seu i Kosovo, que no són membres d'aquesta organització internacional. Un fet que, independentment de les circumstàncies de cada cas, ens hauria de fer entendre que el naixement d'una Catalunya independent no és una entelèquia que va en contra de la dinàmica d'integració política i econòmica d'Europa. De fet, és just el contrari. (Segueix)

Després de veure el minut final dels dos candidats a la Presidència del Govern espanyol en el seu primer debat cara a cara, m'ha semblat pertinent penjar al bloc un vídeo amb el discurs final de Hillary Clinton en el darrer de les desenes de debats que han celebrat fins ara, juntament amb Barack Obama, en aquesta carrera per la nominació demòcrata a la Presidència dels Estats Units.

Un vídeo que demostra clarament la distància que ens separa dels Estats Units en alguns aspectes del funcionament de la democràcia i que també posa de manifest la talla política, l'empatia que generen i la capacitat de reacció dels candidats a la nominació presidencial i, en especial, de Hillary Rodham Clinton.

L'agilitat, la proximitat i la familiaritat amb que s'expressa Hillary Clinton contrasta amb l'encarcarament, la posició distant i la incapacitat d'arribar als electors dels dos candidats espanyols, més preocupats per no perdre's en la lectura del seu discurs que per trasmetre l'emoció i el sentiment que els motiva a encapçalar els seus respectius partits. Un contrast que demostra la gran política que és Hillary Clinton i la gran presidenta dels Estats Units que espero que serà.

En un moment com l'actual, que tornem a reviure el procés d'il·legalització de l'esquerra abertzale que ja vam conèixer durant l'etapa més autoritària del Govern Aznar, em sembla més que adient de penjar l'anunci que ha produït Amnistia Internacional i que precisament ha estat "censurat" pel Ministre Joan Clos, número 2 de la candidatura del PSC per Barcelona al Congrés dels Diputats. Ni les acusacions de tortures, ni les limitacions a la llibertat d'expressió que estem veient darrerament (el Jueves, crema de fotos del rei, anunci d'AI...), ni la suspensió de facto dels drets polítics d'una part important de la ciutadania d'Euskadi, ni la prohibició de consultar al poble sobre el futur polític d'un territori no semblen símptomes d'una democràcia avançada ni consolidada. Iel més greu és que mirant tant a la dreta com a l'esquerra tampoc s'entreveuen gaires possibilitats de millora.

Un grup d'alumnes de 4t d'ESO de l'IES Celrà, entre els quals la meva cosina Laura, van entrevistar divendres passat el president de la Generalitat, José Montilla, en el marc del concurs "El País de los Estudiantes".

L'entrevista, que va ser enregistrada al mateix Palau de la Generalitat, s'ha emès per tots els canals de la Xarxa de Televisions Locals, per COMRàdio i per La Malla.

Continuant amb la sèrie d'articles sobre la independència de Catalunya, en aquesta ocasió reprodueixo l'article d'Odei Antxustegi-Etxearte que apareix avui a El Punt en el qual quatre catalans immigrats expliquen per què defensen la sobirania del país.

«Poques societats com la dels Països Catalans per acollir i incorporar gent forana.» Diego Arcos, president del Casal Argentí a Barcelona, amplia l'argument afegint-hi: «Vosaltres mateixos, catalans i catalanes de soca-rel, sou immigrants al vostre país, pel fet que ni tan sols podeu viure en la vostra llengua a casa vostra.» Arcos va néixer a l'altra banda del planeta, però és independentista. Nodreix el sector social cada vegada més nombrós de catalans nouvinguts que es decanten per aquesta opció política. Una actitud ideològica que no deixa de generar perplexitat entre ciutadans d'arrels profundament catalanes que defensen posicions més tèbies. És per això que Saoka Kingolo, un activista pels drets humans amb una llarga trajectòria a Catalunya, lamenta que molta gent tingui la imatge prefixada del nouvingut amb barretina que branda l'estelada i no vulgui aprofundir en el raonament que el fa decantar la balança.

Kingolo va néixer al Congo, però els seus quatre avis eren angolesos. Va arribar a Catalunya el 1988, i no va trigar gaire a considerar que «el fet de canviar de país» no afecta una convicció que té profundament assumida: «Tots els pobles del món tenen dret a l'autodeterminació. Jo venia d'un país dominat completament, i vaig aterrar en un altre que també ho està, però en un grau molt inferior.» Per Kingolo, el que varia és la «intensitat amb què el poble és oprimit», perquè n'hi ha que són «víctimes de la dominació exterior però gaudeixen d'un nivell de benestar que fa diluir la necessitat d'autodeterminació». Quan va posar els peus a Catalunya, de seguida va esforçar-se amb el català, i es va acabar de convèncer que la llengua és la «porta d'entrada» al país. «Vaig aprendre quatre paraules i em vaig adonar que era màgic: ja tenies amistats», recorda. Molts dels paisans africans d'en Saoka, que aleshores rebutjaven la seva actitud perquè consideraven que el perdrien com a membre de la comunitat, quinze anys després comencen a parlar-li català. «Noto que l'independentisme creix», assegura.

Des del principi, Kingolo també va dedicar-se a ampliar els pocs coneixements que tenia sobre «el fet diferencial català». Només després d'anys d'activisme associatiu va passar a la «militància activa». El 2003 es va afiliar a ERC, partit amb què havia col·laborat i que havia assessorat durant molt de temps. Va ser un pas molt raonat, insisteix, que va fer quan va veure clar que «dins del moviment independentista català tenia un espai».

Pedro Morón és periodista i president de l'associació Catalunya Acord. Va arribar el 1961, una època en què a Granada, la seva terra natal, «la fam niava pertot arreu». Morón va adonar-se de les particularitats del país «immediatament», tot i que tan sols tenia deu anys i la majoria dels seus paisans pensaven que eren a Espanya. Milita a CDC des de fa 15 anys, i defensa que Catalunya ha de ser independent «per la seva història, tradicions, cultura i llengua pròpies». «És evident que és una nació a la qual al seu dia es va robar l'estat per la força de les armes», remata. Morón sosté que «llegir la història d'aquest país hauria de ser suficient per convèncer qualsevol que Catalunya es mereix la independència». Però, en qualsevol cas, pensa que «després de més de quaranta anys de conviure amb autòctons, és molt difícil no ser independentista, o com a mínim catalanista o nacionalista». Aquest santboià també creu que cada cop hi ha més nouvinguts independentistes, «encara que està costant molt». Argumenta que Paco Candel o l'associació Els Altres Andalusos, de què també forma part, «han fet passos importants» a favor de la integració. No obstant això, condemna que «els responsables polítics de gran part de l'àrea metropolitana de Barcelona han intentat, i intenten, amb la nova immigració, que el gran bloc d'immigrants mantingui els seus orígens, que es continuïn sentint espanyols».

L'escriptora Patrícia Gabancho va aterrar a Catalunya el 1974. A Buenos Aires ja havia entrat en contacte amb catalans, i per això les nocions de llengua amb què va arribar van ajudar-la a introduir-se en el món cultural i periodístic que, a les acaballes de la dictadura i la transició, parlava català. «Era una època amb molts radicalismes –recorda–, la gent estava situada a l'extrem de l'esquerra.» Segons diu, «l'opció més coherent era la independentista». I per aquesta raó va militar en moviments sobiranistes. Anys després, va pensar que una millora de l'autogovern «podia funcionar». Però el procés de reforma de l'Estatut l'ha feta tornar als orígens: l'independentisme. Diu que està demostrat que l'antipatia cap a Catalunya «està molt més a flor de pell del que semblava». A més, considera que quedar-se a l'Estat significaria «renunciar a un projecte de plenitud de Catalunya». Avui, Gabancho no se sent propera a cap partit, i si pogués votar diu que li costaria molt.

Diego Arcos comenta que quan una persona migra, en el 90% dels casos és fill d'un país que no pot controlar les seves riqueses. «Jo vaig sortir de l'Argentina el 1989 i vaig caure en un altre poble oprimit», subratlla. Arcos, que ha sol·licitat l'adhesió a ERC, al·lega que «els mateixos interessos» que mantenen Catalunya com està «escanyen» el seu país d'origen. I troba «normal» que els immigrats, que tenen el futur sotmès a la llei espanyola d'estrangeria, lluitin pels seus drets amb uns catalans que pateixen des de la instauració dels decrets de Nova Planta. Arcos constata que, quan arriba, «l'immigrant ha de triar en quin projecte històric inclou el seu projecte personal: l'espanyol o el dels Països Catalans». Com molts altres, ell va elegir ser català.

El fet d'immigrar no va afectar la convicció de Kingolo que «tots els pobles del món tenen dret a l'autodeterminació»

La identitat no és «una composició química»

Com defineix un català d'origen estranger la seva identitat? La resposta pot arribar a ser tan simple com complexa: cadascú a la seva manera. Pedro Morón s'autodefineix com un «català de Granada». De fet, ho ha proclamat en un llibre: Yo, catalán de Granada. Perquè es considera «granadino de naixement i català per convicció i decisió pròpia». L'escriptora Patrícia Gabancho és «argentinocatalana». «Continuo sent molt argentina», però és un fet que està «impregnada de la vida catalana», en el terreny personal i en el professional. Diego Arcos es proclama «argentí de naixença, migrant per opció i català per decisió». Defensa que va viure un procés d'«autodeterminació personal». Sempre que li demanen que es defineixi, Saoka Kingolo recorda Amin Maalouf: «Sóc la suma de tot: 100% congolès i 100% català.» «No sóc una composició química que té un percentatge d'aquí i d'allà», diu. Se sent «totalment» dels dos llocs. I és que la complexitat humana no hi entén, de matemàtiques.

El Nas de Cleòpatra és un programa de Catalunya Ràdio, dirigit per Enric Calpena amb l’assessorament històric d’Oriol Junqueras, que va estar en antena durant la temporada 2006-2007 i que plantejava a cada a cada capítol una ucronia, és a dir, una narració històrica a partir d’un fet que no va succeir mai i que va canviar el curs dels esdeveniments.

Al llarg dels 45 programes van analitzar hipòtesis tant diverses com el triomf del cop d’Estat del 23-F, l’elecció de Jaume d’Urgell com a successor de Martí l’Humà, la derrota d’Israel davant d’Egipte i Síria, la victòria republicana de la Guerra Civil, la victòria dels tucs a la batalla de Lepant o de Napoleó a Waterloo. Un exercici una mica frustrant perquè posa de manifest la mala sort que hem tingut els catalans al llarg de la història.

Potser per treure’s el malt gust d’aquest passat desafortunat, excepcionalment, en el darrer programa, que es va emetre el 15 de juliol, el tàndem Calpena-Junqueras van fer un exercici no de retrospectiva sinó de prospectiva i van analitzar el context i les hipotètiques conseqüències de la proclamació de la independència de Catalunya l’any 2016.

En primer lloc, s’identifiquen com a desencadenants del procés d’independència la sentència contrària a del Tribunal Constitucional a l’Estatut d’Autonomia, la victòria del PP a les Eleccions Generals de 2008 i una reforma electoral a Espanya pactada entre els dos grans partits que bloqueja tota capacitat d’influència dels partits catalans. Tot plegat acaba generant un desencís social sobre la continuïtat de Catalunya dins d’Espanya que acaba amb la reedició de la Solidaritat Catalana com a coalició electoral que agrupa tots els partits catalanistes i que té com a principal punt del programa la celebració d’un referèndum d’autodeterminació.

L’aclaparadora victòria d’aquesta coalició provoca algunes amenaces d’intervenció militar per part de l’Estat que són ràpidament desactivades gràcies a la pressió exercida per la Unió Europea i els Estats Units. Finalment, un referèndum tutelat per l’ONU amb un 61% dels vots favorables acaba amb la proclamació de la independència de Catalunya, que es fa efectiva l’1 de gener del 2016.

De totes maneres, el més interessant del programa no és tant el procés que porta a la independència sinó l’escenari que conceben per una Catalunya independent i que pocs acostumen a imaginar, com a mínim d’una manera tant realista.

Així doncs, destaquen aspectes com l’oficialitat de la llengua castellana i la consideració d’aquesta com a patrimoni cultural de Catalunya a protegir. També és interessant la referència a la continuïtat de la monarquia en la persona del Rei Felip VI de Borbó, nou cap de l’Estat català com a Comte de Barcelona. Una fórmula que també preveuen pels processos de secessió d’Escòcia i Flandes on els nous Estats mantenen els actuals monarques (Elisabet II i Albert II, respectivament) com a caps d’Estat. Previsions gens descabellades si ens hem de basar en el projecte que defensen els moviments independentistes en aquests dos països.

Igualment, el context internacional favorable derivat de l’aparició de nous estats a Europa per vies pacífiques i democràtiques contribueix a normalitzar la possibilitat d’una secessió tant entre la societat catalana com en la comunitat internacional. Només Rússia i França es mostren contraris a la independència de Catalunya per les conseqüències que això podria comportar per la seva pròpia diversitat nacional, especialment a la Catalunya Nord. Precisament per aquest fet, Calpena i Junqueras fan referència a la disposició de la Constitució Catalana on es renúncia a reivindicar cap territori que formi part d’altres Estats. Això suposa limitar les fronteres del nou Estat a les actuals de la comunitat autònoma i renunciar implícitament a les històriques reivindicacions de l’independentisme català a la Franja de Ponent, la Catalunya Nord, les Illes Balears o el País Valencià.

Tot plegat representa un interessant exercici de prospectiva que acaba amb alguns dels mites de l’independentisme romàntic i trenca amb una colla de tabús sobre la territorialitat, l’estatus legal del castellà o la forma d’estat. Aspectes que poden fer que de l’independentisme un projecte transversal, realista i acceptable per una majoria dels catalans, que permeti superar el 35,4% d’independentistes que comptava el CIS l’any 2001.

En definitiva, les tesis recollides en el programa suposen tota una novetat en el tradicional discurs de l’independentisme romàntic dominant fins l’actualitat i tinc la sensació que això respon a un procés d’eixamplament de la base social de l’independentisme i també a un salt generacional en consonància amb els plantejaments pragmàtics i realistes que es fan, per exemple, des Cercle d’Estudis Sobiranistes. I és que cada dia som més els que pensem que la independència de Catalunya no una simple utopia sinó un projecte polític sòlid, transversal, viable i assolible a curt termini.

El nas de Cleòpatra

Pels qui, com jo, no vàreu poder veure el programa de 8tv "Amics, coneguts i saludats" sobre la independència de Catalunya, a través de Google Video podeu seguir íntegrament tot el programa.

El debat, que va ser emès el 8 d'octubre de 2007, va comptar amb la participació d'Alfons López Tena, impulsor del Cercle d’Estudis Sobiranistes i vocal del Consell General del Poder Judicial; Aleix Vidal Quadras, eurodiputat del Partit Popular i vicepresident primer del Parlament Europeu; Francesc de Carreras, catedràtic de Dret Constitucional; Josep Maria Fuster Fabra, advocat; Isabel Clara-Simó, escriptora i Patrícia Gabancho, periodista.

Part 1

Part 2

Part 3

Part 4

La vicepresidenta de la Comissió Europea i responsable de relacions institucionals i comunicació, Margot Wallström, segurament passarà a la història com una de les grans activistes a favor de la identitat europea. I no se li pot negar que d'imaginació no n'hi falta. Fa gairebé dos mesos, la Comissió va presentar el canal EUtube del portal YouTube,amb el qual pretén apropar l'activitat de les institucions comunitàries a la ciutadania per tal de legitimar la seva pròpia existència i reforçar el sentiment de pertinença a Europa. Una tasca que no és precisament fàcil tenint en compte el model d'integració que s'està impulsant darrerament.

Malgrat això, també és cert que existeixen elements prou sòlids per enfortir la identitat europea de la ciutadania del vell continent. Un d'aquests elements d'identitat, segurament poc conegut i encara minoritari, és el cinema europeu. El Setè Art ha estat, des de 1991, objecte d'especial atenció per part del Govern d'Europa mitjançant el programa Media de suport a les indústries audiovisuals.

Precisament, un dels primers vídeos que la Comissió va penjar al EUtube titulat "Let's come together" vol ressaltar l'impuls de la Unió Europea al cinema europeu de qualitat. Un polèmic vídeo que ha estat qualificat de pornogràfic o immoral perquè reprodueix fragments d'escenes de sexe d'algunes pel·lícules, com Amélie, La Mala Educación o Dogville, que han rebut el suport del programa Media.

És paradoxal que aquestes crítiques hagin vingut de mitjans que s'acostumen a definir com a liberals, perquè sembla que el mercat no els ha donat la raó. En efecte, aquest vídeo va camí de convertir-se en la producció europea més vista ja que amb només dos mesos ha estat visualitzat per més de quatre milions d'internautes.

Sembla, doncs, que s’haurà de felicitar la vicepresidenta Wallström per la seva iniciativa. De ben segur, avui el cinema europeu és força més conegut que fa dos mesos, tot i que per això hagi calgut de fer ús d’una petita dosi de sexe. Al cap i a la fi, el sexe també és un tret característic del cinema europeu, no?

Vist que, com ja vaig advertir en el primer post, la meva freqüència de publicació d'articles al bloc és més aviat escassa, en senyal de respecte a la desena de lectors que visiten diàriament aquest bloc, he decidit aplicar una versió modificada del disseny que estic fent pel web d'una possible candidatura alternativa a Celrà, que encara no té nom.

El 14 de desembre la Cris em va passar un “meme” que encara tinc pendent i avui en Siso me n'ha passat un altre. No tinc ni idea de què són els “memes” i els dos que m'han arribat no tenen res a veure l'un amb l'altre, però com que és més fàcil el que em va enviar la Cris, respondré el seu i, amb aquest, espero cobrir l'expedient del que em demana en Siso.

La Cris em demanava que escrivís la frase corresponent a la cinquena línia de la pàgina 123 del llibre que tingués més a mà. Com que en aquests moments no m'estic llegint cap novel·la i els diversos llibres que consulto darrerament no diuen res interessant en la cinquena línia de la pàgina 123 he optat per citar la darrera novel·la que he llegit.

“Havia sentit la cançoneta del Nokia en un estat que no era precisament de vigília; la nit anterior havia sopat abundosament, havia begut força i havia fet l'amor amb l'Anna, que, per cert, també acabava de despertar-se gràcies a la música del mòbil.” 

Es tracta de “Desastre a la 525. El poder de l'eròtica o l'eròtica del poder” d'Àlex Masllorens, que va ser Diputat per Ciutadans pel Canvi entre 1999 i 2006 i Director de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament durant els darrers mesos del Govern Maragall. El seu llibre és una sàtira política que recorda malèvolament la batalla entre Artur Mas i Duran-Lleida per convertir-se en el successor de Jordi Pujol a finals dels anys noranta. Es tracta d'una novel·la lleugera i força previsible que es llegeix ràpidament però que manté l'atenció del lector i posa en evidència alguns dels vincles entre el periodisme i la política.

Suposo que ara em toca passar el mort a tres persones més.

Bernat Costas, per conèixer les inquietuds literàries del futur Alcalde de Tordera.
Marta Faixedas, que avui fa 28 anys, a veure si s'anima a reactivar el bloc que té mort de riure des de fa un any i mig.
Marta Garrich, que el dia 16 farà 28 anys i fa molt que no en sé res.

No m'agrada opinar de qüestions delicades, de les quals no en tinc informació suficient, com és el terrorisme d'ETA i sóc conscient que, fent-ho, em puc posar en un terreny pantanós, però les reaccions de diversos polítics i comentaristes davant del comunicat d'ETA del 9 de gener m'han deixat glaçat. Es pot qualificar de confús, sarcàstic o delirant el comunicat d'ETA assumint l'autoria de l'atemptat contra l'Aeroport de Barajas, lamentant les dues víctimes mortals i confirmant la continuïtat de l'alto al foc permanent. Però no és, ni de bon tros, el pitjor que podíem esperar. A diferència del comunicat que va posar fi a la treva de 1998 i que va obrir un dels períodes més sanguinaris de l'activitat d'ETA, el comunicat de dimarts no fa preveure, a curt termini, el retorn a un espiral indiscriminat de violència. Afortunadament. Però sembla que ningú se n'alegri.

El comunicat ambigu d'ETA sembla demostrar l'existència d'un debat intern entre els partidaris de la lluita armada i els partidaris d'una sortida negociada. Davant d'aquesta situació, el deure de qualsevol que aspiri a assolir la pau és alimentar les esperances dels segons i deixar sense arguments als primers, òbviament, dins els límits de la democràcia i de l'estat de dret. En canvi, les reaccions al comunicat d'ETA, sembla que pretenguin el contrari. Menyspreant, ridiculitzant o ignorant la continuïtat de l'alto al foc permanent no s'està deixant altra sortida a la banda que el retorn definitiu a la violència. I aquesta actitud només s'entén si es té la plena seguretat que, amb els mecanismes de l'Estat, es pot acabar amb el terrorisme o bé si s'accepta, com a mal menor, la permanència d'un terrorisme de baixa intensitat. Per part del PP no em sorprendrien cap de les dues lectures, però del PSOE n'esperaria una actitud més valenta, que mantingués oberta la possibilitat d'una sortida dialogada al conflicte.

Sóc conscient que escric això quan fa poc més d'una setmana que ETA ha posat una bomba brutal que ha acabat amb la vida de dues persones i que ha provocat danys materials multimilionaris. No crec que es pugui ignorar aquest atemptat ni que hagi de quedar impune. Però crec que les institucions de l'Estat han de donar una resposta adequada tant a l'atemptat com al comunicat, evitant, en la mesura del possible, d'abocar de nou ETA a reprendre la lluita armada. Perquè si es fa un esforç per entendre la lògica d'ETA es veurà que la situació actual no és com la de fa vuit anys. Fa la impressió que l'atemptat a Barajas volia ser una prova de força en el context d'un procés de pau més que el retorn a la lluita armada. I si l'Estat no és capaç de fer, també, aquesta lectura, si l'Estat dóna definitivament per tancat el procés de pau, ETA no tindrà altra sortia que el retorn a la violència. I si hi torna ho haurà de fer amb contundència per tal d'assegurar-se unes institucions més àvides de diàleg en el moment que la banda declari una quarta treva. És això el que volem? Preferim deixar la pau a mans dels possibles èxits policials que a mans del diàleg polític? Em temo que, pel camí que anem no podrem confiar en res més.

Mai no havia vist la Cavalcada de Reis a Barcelona i divendres passat va ser el primer cop. Haig de dir que em va decebre força perquè em va semblar massa “prefabricada”, poc màgica i que no estava al nivell d'una metròpolis com Barcelona. Fins i tot em permetré l'arrogància d'afirmar que la Cavalcada de Girona és molt més espectacular. En canvi, el suís que ens vam prendre després de la cavalcada sí que va estar a l'altura! En veure'l, em pensava que ja no tindria gana per sopar... però quan va ser l’hora ja tornava a tenir un budell buit.

El cas és que els sis que vam quedar, després d'algunes desercions, vam acabar fent un sopar al meu piset. Com que me les he enginyat per escapolir-me de la preceptiva festa d'inauguració, diria que mai hi havia hagut tanta gent al mateix temps i, evidentment mai havia fet un sopar tant multitudinari. Els plats, gots, forquilles, ganivets i cadires van arribar pels pèls, però a última hora vam salvar la “papereta”. En tot cas, el de la nit de Reis probablement serà l'últim sopar que hi faci. No perquè quedés escarmentat de l'experiència, sinó perquè el mes de març canviaré de pis i no crec que hi hagi temps per gaires ocasions més. Però d'això ja en donaré compte més endavant. De moment, aprofito l’excusa per penjar la foto de la Núria que dóna fe del primer i últim sopar en el meu piset de 30m² del barri de Sant Pere de Barcelona.

Escric aquest post a mà, al tren de Celrà a Barcelona. Després ho passaré a l'ordinador i dilluns ho penjaré al bloc. El cas és que darrerament un munt de coses em recorden Londres. Ara mateix, als seients del darrera, sento dues noies angleses que parlen de la seva vida quotidiana a Barcelona i del tarannà obert de la ciutat. "It looks as if nobody is from there", diuen... El mateix es podria dir de Londres, penso...

Però no és el fet de sentir parlar en anglès el que m'ha motivat a escriure aquestes ratlles. És una olor que a les primeres bafarades no he pogut identificar. De fet, no l'he arribat a identificar del tot, però el relaciono sense cap dubte amb una aula on es parla en anglès. No sé si és a l'acadèmia de Girona, en alguna classe dels cursos d'estiu a Anglaterra o si és una de les aules del King's College de Londres. Fins i tot, arribo a dubtar de si és l'olor que sento o si sóc jo que m'ho imagino, perquè darrerament qualsevol cosa em recorda la capital britànica.

Des que el temps ha empitjorat, han baixat les temperatures i ha començat a ploure intermitentment, han estat molts els dies que tenia la sensació d'estar a Londres. Potser és que fa massa temps que no hi poso els peus i la memòria està perdent els detalls de la ciutat. En tot cas, hi ha un lloc de Barcelona on la olor sempre em transporta a les entranyes de la ciutat del Tàmesi. Es tracta de l'estació d'Arc de Triomf. Potser és per la confluència de les vies de tren i metro, o potser és per la botiga de hot dogs que hi ha a l'entrada, però cada dia que hi passo sento exactament la mateixa olor que el metro de Londres. Sigui com sigui, és evident que fa massa temps que no trepitjo la ciutat i que refrescar la memòria i els sentits pels carrers i parcs londinencs no m'aniria gens malament.

Aprofito l’ocasió per enllaçar amb el web del King's College, on es pot observar el meu dormitori en 360°. El "manager" de la residència dormia a la mateixa planta que jo i, admirat per la pulcritud de la meva habitació, em va demanar si la podien fotografiar pel nou web de la residència. Sense recordar-ho, fa uns mesos vaig visitar el web per casualitat i em vaig endur una bona sorpresa al veure que l’habitació de mostra no era altra que la meva!

Ja sé que començar disculpant-se o justificant-se abans de donar una opinió no és la millor manera d’abordar una qüestió polèmica com és la del llenguatge políticament correcte en qüestió de gènere. Però com que no vull que se’m malinterpreti vull deixar clar que em considero feminista i que crec que la igualtat real entre dones i homes comportarà en les properes dècades una evolució social equiparable a la revolució industrial.

Per això sóc totalment partidari d’establir mecanismes de discriminació positiva (acció positiva, en diuen ara) per tal de garantir la presència equilibrada dels dos gèneres en aquells àmbits de la vida política, social i econòmica on dones o homes estan infrarepresentats. Sense anar més lluny, en el món de la política crec que cal establir mecanismes coercitius per forçar als partits polítics a garantir una representació partiria dels dos gèneres. Perquè si hi ha menys dones que homes al món de la política no és perquè elles no hi tinguin interès ni, òbviament, perquè no estiguin capacitades, sinó per les inèrcies d’antigues convencions socials que reservaven els àmbits de poder només per als homes.

Però, feta la justificació inicial, no és de la paritat del que volia parlar, sinó del llenguatge no sexista. Estic d’acord que l’ús que fem de la llengua té conseqüències en la manera d’entendre i transmetre una determinada visió del món i que moltes llengües, recollint l’herència d’un passat dominat pels homes, tenen connotacions masclistes. Per això, em sembla bé potenciar, en la mesura de les possibilitats de cada llengua, les expressions de les quals no es pot deduir un gènere en concret. Tot i això, també cal tenir present que la pròpia llengua ha fet una evolució semàntica per incorporar el component femení en el gènere masculí. Per exemple, quan es diu “els metges” avui ja ningú pensa només en els homes metges. És més, per referir-se només a aquest col•lectiu cal especificar-ho explícitament a diferència de l’expressió “les metgesses”, que no deixa lloc a dubtes.

Sovint penso que no s’ha valorat aquesta evolució semàntica, i que s’està portant el llenguatge no sexista a un extrem que genera situacions absurdes, que van en contra dels principis com l’economia del llenguatge i que fins i tot poden acabar tenint conseqüències contraproduents.

M’explico. Les quatre o cinc llengües romàniques que ara em venen al cap no tenen el gènere neutre, especialment útil per parlar en abstracte amb un llenguatge sense connotacions sexistes. Mancats d’un gènere neutre, el masculí ha assumit la representativitat dels dos gèneres en determinats contextos. L’home, per referir-nos a la humanitat, el soci per referir-nos als socis i sòcies del Barça o els ciutadans per referir-nos a la ciutadania. I no tinc cap problema a admetre que “la humanitat”, “la massa social” o “la ciutadania” són expressions preferibles en la mesura que expressen la mateixa idea sense decantar-se per cap gènere en concret.

El que em sembla contraproduent és la negativa d’utilitzar, com s’havia fet fins ara, el masculí, i especialment el masculí plural, com a substitutiu del gènere neutre, inexistent en la nostra llengua. Crec que la generalització de l’ús conjunt del masculí i del femení (benvolguts i benvolgudes) en comptes de la versió només masculina (benvolguts) està portant a un empobriment de la llengua, perquè el masculí plural està perdent, a poc a poc, la seva capacitat aglutinadora dels dos gèneres. Arribarà un dia que quan un professor (o una professora) dirà “cal que tots els alumnes siguin puntuals”, les alumnes no es sentiran al•ludides i això, per mi, és un retrocés i no un avenç.

Se m’acudeixen infinits exemples de casos on el masculí plural representa eficaçment també el gènere femení. Per exemple, tota la vida s’ha utilitzat l’expressió “els meus pares” i, almenys fins fa poc, a ningú se li havia passat pel cap que l’expressió es referís a dos homes que tenen un fill en comú, sinó a una mare i a un pare. En cap cas crec que l’expressió “pares” o “paternitat” tingui connotacions discriminatòries per a la mare. Almenys entre aquelles generacions que ja hem viscut quotidianament la igualtat entre el pare i la mare. Els canvis socials estan transformant la interpretació que es fa del llenguatge i, malgrat això, hi ha qui insisteix en forçar un canvi en les formes d’ús. Algú s’ha plantejat mai que la generació que ha viscut en pròpia carn moltes d’aquestes desigualtats és la que ha imposat aquest canvi en l’ús de la llengua, quan les noves generacions ja han eliminat la connotació discriminatòria que podien tenir moltes d’aquestes expressions fa algunes dècades?

La renúncia al valor neutre del gènere masculí suposa crear un problema que la llengua ja havia resolt, perquè estem eliminant un dels dos significats que actualment tenen tots els masculins plurals. “Gossos” per exemple. Haurem de dir “gossos i gosses” per referir-nos a tota l’espècie? Alguns pensareu que estic fent demagògia, però hi ha multitud d’exemples que porten a situacions absurdes. Per exemple, cada vegada més sovint s’adjectiva la paraula “persona” per evitar haver de dir el gènere. Així, s’utilitza “persona directora” enlloc de “director”, “persona escriptora” enlloc “d’escriptor”, “persona enginyera” enlloc “d’enginyer”, etc. Sense anar més lluny, l’altre dia llegia un decret on, per evitar dir que “al capdavant de tal organisme hi haurà un responsable”, utilitzava l’expressió “persona responsable” i em vaig quedar amb el dubte de si es referien a una “persona que exercirà com a responsable de l’esmentat organisme” o bé de si volien dir “una persona que no sigui irresponsable”, i tractant-se de l’Administració pública no m’estranyaria gens que es referís a la segona interpretació...

Acabo citant un exemple que vaig trobar fa poc per casualitat, i que em va motivar a penjar aquest comentari. Es tracta de l’Article 67.9 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Diu, “el president o presidenta de la Generalitat, si no ha nomenat un conseller primer o consellera primera, pot delegar temporalment funcions executives en un dels consellers.” Com s’ha d’interpretar això? D'acord amb l'evolució del llenguatge, imposat per les normes del políticament correcte, la interpretació que s'hauria de fer de l'article 67.9 de l'Estatut és que la persona titular de la Presidència de la Generalitat, que pot ser home o dona, en cas de no haver nomenat una persona titular de la Conselleria Primera, que també pot ser home o dona, pot delegar funcions en un dels consellers, que necessàriament només pot ser home, perquè sinó hauria de dir "un dels consellers o una de les conselleres". La versió suposadament sexista del mateix article, "El president de la Generalitat (...) pot delegar temporalment funcions executives en un dels consellers" fa uns anys no hagués deixat lloc a dubtes.

La forma masculina plural ha evolucionat cap a una forma inclusiva dels dos gèneres. Però ho deixarà de ser aviat si continuem fent acrobàcies més enllà de les possibilitats que ens dóna la nostra llengua. Estem perdent el plural neutre i això no em sembla cap avenç, sinó un retrocés, cap a la plena igualtat real d'homes i dones. El gènere masculí està perdent la seva feminitat perquè estem donant una interpretació molt més sexista a l’ús de la llengua i expressions que fins ara eren inclusives, passaran a ser excloents.

He de confessar que sobre en Xavier Sala i Martín no en tinc una opinió del tot formada. Hi ha aspectes del seu pensament que no comparteixo en absolut i n'hi ha d'altres que hi puc estar més o menys d'acord. En tot cas m'agrada la seva actitud crítica en contra del pensament únic i la seva capacitat per qüestionar-ho tot i per no donar res per suposat. M’agrada que ens obligui a replantejar-nos les coses i que posi en evidència les contradiccions del món en què vivim.

Potser és per aquest motiu que estic entusiasmat amb la seva faceta com entrevistador amateur, impertinent i polemista. Amb la sèrie d’entrevistes als cinc candidats a la Presidència de la Generalitat publicades a La Vanguardia, ha aconseguit fer atractiu un gènere periodístic que, a mi, no m’havia interessat mai. Crec que ha estat capaç de traslladar a la premsa escrita el que ja fa uns anys que fa la Mònica Terribas a la televisió, tot i que sense el toc d’insolència i d’arrogància que caracteritzen les entrevistes d’en Sala i Martín.

Adjunto els enllaços amb les cinc entrevistes per si voleu recuperar-ne alguna.

José Montilla (16.10.2006)
Artur Mas (17.10.2006)
Josep Lluís Carod (20.10.2006)
Josep Piqué (24.10.2006)
Joan Saura (27.10.2006)

Ara que ens trobem just a l'equador de la campanya electoral, he decidit llençar-me a la piscina i penjar la meva porra per les properes eleccions de l'1 de novembre. Més que en el meu nas, que en aquests casos no serveix per res, m'he inspirat en el reguitzell d'enquestes que s'han publicat les darreres setmanes i hi he afegit algunes dosis d'optimisme. És a dir, he fet com aquell barcelonista que no posaria mai a la quiniela que el Barça perd contra el Madrid. Perquè ja m'explicareu quina gràcia té guanyar una porra però perdre les eleccions! Algú s'atreveix a fer la seva porra?

Parlant amb l'Eduard del meu bloc i del seu projecte de bloc, no se li va acudir res més que preguntar-me si en Saül Gordillo, blocaire de referència del nostre país, n'estava al cas. Com que li vaig dir que no, ni "curt ni mandrós" va decidir enviar-li un mail que ràpidament ha tingut la seva conseqüència. Al veure el meu nom penjat a la xarxa, de cop i volta m'he sentit com si estigués envoltat d'un munt de flaixos i càmeres i m'he posat vermell literalment. Després de l'ensurt inicial, entenc que aixòés part del joc quan un decideix entrar al món dels blocs i, al cap i a la fi, si no volgués compartir el que escric, no tindria sentit tenir un bloc...

Joan Cotxà Pagans

• BTV debat sobre la independència
• Cap a la dreta o cap a l'esquerra?
• L'era de la desinformació?
• 24 nous Estats a Europa, des de 1900
• Una candidata de debò
• Democràcia: necessita millorar
• Xq, president?
• Els altres independentistes
• Si Catalunya aconseguís la independència
• Catalunya, vol ser independent?

• Notes [8]
• Política [14]
• Personal [6]
• Internacional [2]
• Articles [3]
• Viatges [2]
• General [0]

Amigues i Amics

• Santi Fabrellas
• Blanca Brugués Roig
• Nàdia Quevedo
• Cristian Viver
• Isidre Rebenaque Cruz
• Laura Pagans Vila
• Dani Cornellà
• Alba Solà
• Ayma
• Jordi Martinoy
• Montse Valentí
• Xavier Solano
• Yvan Boudillet
• Celranenc d'adopció
• Joan Safont
• Jordi Eduard Perales
• Josep M. Aguirre
• Marta Garrich
• Cristina Alsina
• Narcís Sastre
• Marta Faixedas
• Cristina González
• Bernat Costas
• Albert Aixalà

Blogsfera

• Tribuna catalana
• el Singular Digital
• Poliblocs.Cat
• Fèlix Martí Ambel
• Saül Gordillo
• La Santa Espina
• Hotel Consigna
• Girona Confidencial
• directe!cat
• Diari Republicà

Celrà

• CUP Celrà
• Arlec
• Moviment Educatiu de Celrà
• Taula Oberta de Celrà
• Entesa per Celrà
• Plànol de Celrà
• Celrà (Wikipedia)
• Dades Celrà (DGAL)
• Ràdio Celrà
• Ajuntament de Celrà

Diaris Electrònics

• Girona Notícies
• Tribuna Catalana
• Vilaweb
• Telenoticies
• e-Noticies
• el Singular Digital

Internacional

• EurActiv
• EU Observer
• France 24
• BBC News
• Eurotribune

Portfolio

• iCelrà
• Quina xerinola!
• Soler&Piferrer
• Defopool